10 Desembre 2015

Per Marta Pulgar

Lactància i introducció d'aliments amb bessonada

Estic desesperada. La pediatra no em soluciona res. Tinc bessonada de 9 mesos, nen i nena, i el nen té mooolta ansietat pel menjar. Plora mentre menja i quan acaba de menjar. Plora moltíssim. Està molt grassonet però sempre té gana. Es torna boig…és un nen híper-feliç però l’hora de l’alimentació és una tortura per ell i per nosaltres” vaig escriure un dia desesperada a les companyes de COS.  Va ser llavors quan el Jose va donar MOLT ràpidament en la solució. Ens va aportar moltíssims consells nutricionals i idees per treballar i enfocar el tema, però sobretot em va ajudar a recuperar la confiança en mi mateixa. Potser l’ansietat del meu bebè era un reflex de la meva pròpia inseguretat.. tot i que el Jose va insistir en que potser, simplement, és que jo tinc més recursos que el petitó per trobar canvis i solucions des de la creativitat.

Sempre havia volgut ser mare. Havia somiat amb l’embaràs, amb el part, amb la lactància i la criança. Ja m’ho havia imaginat tot. Em veia donant el pit al meu bebè només sortir de la banyera on pariria…però les coses no sempre són com les somnies. Vaig parir amb cesària programada. No em va pujar la llet fins 7 dies després del part. L’obsessió per donar-los-hi llet materna va fer que perdessin molt pes durant els primers mesos. El post part va ser duríssim. Em sentia trista perquè no em veia capaç d’alimentar els meus bebès. Buf! Anava a centres de lactància i sempre la mateixa cançó: tothom té prou llet. Com més xuclin més produeixes, etc. A mi no em va funcionar. La lactància exclusiva amb bessonada no és tan fàcil. Ojalà hagués anat a COS abans! Quan va arribar la fase de la introducció de l’alimentació sòlida vam començar a tenir aquests problemes amb el nen i a sentir de nou que no era capaç d’alimentar el meu fill. La pediatra em recomanava deixar-lo plorar o entretenir-lo amb altres coses…per sort, aquest cop vaig picar a la porta encertada i el Jose es va preocupar d’anar més enllà, de saber exactament què, com, quan i quant menjava, de saber com em sentia jo…i també de recordar-me que, de vegades, les coses són dos vegades millor que com les somies .

Tot i que l’inici va ser difícil, avui em sento infinitament feliç i afortunada de poder compartir la meva vida amb en Pol i na Clàudia. Ah, i mai més han tornat a caure llàgrimes a l’hora dels àpats!