8 Febrer 2015

Per Gal Keinan

Llibertat per escollir

“Posa’t bé!” o “posa’t recte!”,em deien quan era nena. Em recordo interpretant el paper de “recte” – bàsicament es tractava d’empènyer el meu pit cap endavant, el cap i el coll es movien cap enrere, i alguna incomoditat a mitja esquena m’obligava a tornar a desplomar-me una altra vegada, passats uns minuts.

La majoria de nosaltres, en notar una incomoditat o fins i tot un dolor, tendim a buscar una solució ràpida, cadascú del seu estil. A aquesta actitud de buscar un resultat sense considerar com aconseguir-ho, tan comuna i quotidiana avui en dia, F.M. Alexander la denominava “anar directament a per un fi”.
Qualsevol cosa podria ser un fi – aixecar-se del sofà, llegir un conte, portar un bebè en braços, preparar el dinar, agafar una trucada. La vida està plena de fins, des dels més petits i pràctics fins als més complexos. Ara bé, voler aconseguir un fi no es un problema. L’ èmfasi d’Alexander era sobre com hi anem, per aconseguir-ho, quins mitjans podem fer servir per no encongir-nos innecessàriament, per no sobrecarregar-nos, per no pagar sense adonar-nos, amb la nostra salut.

Qüestió d’ hàbits

Que té a veure la nostra salut amb la nostra manera de moure’ns? Amb la nostra manera de pensar, de sentir, de dirigir l’atenció? Què té a veure la nostra salut amb la nostra manera d’estar drets? De parlar? De reposar? De respirar? Des del punt de vista de la Tècnica Alexander, la nostra salut va agafada de la mà amb els nostres hàbits psicofísics.

Molts dels nostres dolors o simplement la sensació d’incomoditat tenen a veure amb la nostra manera habitual de moure’ns. Els nostres hàbits, bons per estalviar-nos temps, són en gran part inconscients i automàtics, i estan molt vinculats amb el nostre sentit del “jo”; per tant, no es fàcil canviar-los.

Pel fet de ser repetits, la nostra percepció sensorial els registra com a “correctes”, i qualsevol intent de fer-los d’una altra manera serà percebut com a “erroni” o “rar”. Per exemple, algú que hagués provat de creuar els braços, i després creuar-los a l’inrevés confirmaria que a la primera ho ha fet com sempre i es trobava còmode, i a la segona gairebé havia de pensar com fer-ho, i a més a més es sentia estrany.

El fet de tenir hàbits no es un problema, la qüestió es prendre consciencia d’ells per poder decidir si ens convenen; i si no ens convenen – parar de fer-los, i escollir una altra opció.

Per poder parar de fer-los, necessitem prendre’ns una miqueta de temps abans de reaccionar, abans que la reacció habitual es posi en marxa. Una pausa petiteta pot durar menys d’ un segon i és suficient per proporcionar-nos la llibertat per escollir. D’aquesta manera podem canviar la incomoditat o el dolor des de l’arrel.

Psicofísicament, el que passa quan canviem la manera habitual de moure’ns, és que trobem cada vegada més suport intern. Les capes més superficials deixen de fer el treball de mantenir-nos drets, i per tant estan més lliures per facilitar-nos el moviment. Quan més deixem d’interferir amb el nostre suport intern, més notable es la sensació de poc esforç, de lleugeresa, de naturalitat, de comoditat.

El mestre a casa

No és que tots els bebès neixin en un estat perfecte i es moguin de manera totalment coordinada, però sense cap mena de dubte, en comparació amb nosaltres, ells tenen una manera molt més natural de moure’s, que respecta l’ estructura del seu organisme.

Tenir un nadó a casa, a part de ser una alegria i un procés constant d’aprenentatge, ens pot ajudar a observar i a apreciar la capacitat inherent que tenim de moure’ns lliurement, de manera que inclou i involucra la totalitat del cos. A més a més, ens pot ajudar a veure com podem relacionar-nos amb la gravetat, sense interferir.

Tots sabem que un bebè acabat de néixer tarda un temps fins que pot mantenir el pes del seu cap per si sol. A mida que va creixent, va desenvolupant la seva musculatura en funció de la posició i del pes del seu cap. Els ulls que volen mirar i la boca que vol explorar guien el cap en la direcció que més l’interessa, i tot ell (o tota ella) s’organitza per fer l’esforç necessari per moure’s.

Els braços i les cames l’ ajuden a avançar, a apropar cosetes a la seva boca, i li serveixen per estendre i activar el seu organisme. Quan el toquem, podem notar el seu to muscular – està activat, viu; és fort i elàstic, tens i estable a la vegada; una mica com una molla.

La seva veu surt forta i clara, no li falta energia, ni alegria quan no te cap molèstia; i si mirem la seva respiració veurem que tot es mou – per darrera, pels costats, per davant – no té res a veure amb una respiració “abdominal”, “diafragmàtica”, o “toràcica”; no existeix tal separació.

No està mantenint una postura en absolut, no controla cada múscul o cada moviment que fa. Es deixa guiar pel suport que rep quan recolza el pes dels seus peus, dels seus genolls, de les seves mans, fins i tot de la seva mirada, en contacte amb l’exterior.

No interferir

Quan estem realment escoltant, quan realment observem la nostra manera de reaccionar en la vida, podem notar fàcilment les ganes que tenim de fer, d’ajudar, d’intervenir, de solucionar, d’opinar, d’“anar directament a per un fi”.

Crec que és interessant observar les nostres reaccions no només a nivell emocional o mental sinó també a nivell físic. Per exemple, estic asseguda i jugant amb la meva filla. Ella encara no pot mantenir-se dreta per si sola, però en aquest moment pot fer-ho perquè m’està agafant de les mans. Puc percebre com ella perd i troba el seu equilibri. Noto com reacciono quan sembla que és a punt de caure – faig més força amb els braços, i faig un gest exagerat quan intento fer que no caigui.

En observar aquestes coses, en comptes d’intentar arreglar-les directament, escullo no fer més esforç del que ja faig, i seguir observant. Començo a adonar-me que l’equilibri no és un lloc fix sinó un moviment constant. Quan més escolto el pes que em transmet el nostre contacte, més puc deixar d’intentar equilibrar la meva filla. Per uns moments ens estem equilibrant les dues, juntes.

El contacte, l’escolta, l’ observació, son un procés constant d’aprenentatge, tant per nosaltres com per als nostres infants. Sabem que ells aprenen molt més de la nostra manera de ser que de les nostres paraules; i la nostra manera de ser és més que una suma de parts, és un procés psicofísic, reflectit en la nostra manera d’equilibrar-nos dempeus i de moure’ns.

* Gràcies Gayane Razumovskaya per permetre’m fer fotos y al seu fill Ilia per l’alegria i llum que desprèn.

 

Aquest article va ser publicat a la revista “Viure en familia” de Juliol-Agost 2014 (número 54)