28 Maig 2019

Per Maria Ortí

Mai estic sola

A vegades la vida és un embolic! Simplement la vida quotidiana, ja no parlo dels conflictes importants.
Sóc dona i vinc d’una vida urbana plena d’emocions i dia a dia. Embolicada entre el carro de la compra i el metro reflexiono si no anem massa de pressa i si no tenim la vida massa plena de coses en aquesta ciutat.
Tenim moltes coses per fer, les que ens encanta fer i les obligades i les obligades que ens encanta fer. I les que ens demanen, les que creiem hem de fer i les que ens imposem. I així seguiríem. I no ens plantegem si les volem fer o ens obliguem a fer-les.
Ens agrada anar a ballar, fer ioga, meditar, fer esport, tenir parella, tenir fills, el gat, el gos, la caseta i les plantetes i els amics i els pares i els sopars d’aniversari i els regalets que preparem a les amigues i anem a treballar i som súper cracs i anem molt mones.
La salut implica fer totes aquestes coses amb consciència de saber què és el que realment desitgem i ens cal. No sabem treure la palla de les coses de les quals podríem prescindir i no passaria res. Perquè el que hem de mostrar socialment no és res comparat amb allò que una persona realment necessita.
Us veig corrent, aprofitant que passeu per Cos buscant una hora d’atenció, corrent per recollir el paquet que teniu pendent a no sé quina botiga. I penso si fora de la ciutat és igual. Jo crec que no. La ciutat ens situa molt fora de nosaltres, atrapats en el temps.
No cal deixar de fer, només fer amb una altra mirada més interna.
Viure el present amb consciència. Sentint el que fem, mirant-nos, respirant, estirant-nos a mig matí.

Aneu a fer pipi, beveu aigua, mengeu fruita, no correu pel carrer, la diferència és un minut. Atureu-vos, feu i no penseu amb el que heu de fer després.
Gaudiu. Allò que opteu per fer heu de viure-ho amb el màxim de felicitat. No s’hi val a fer-ho per obligació i, a sobre, amb disgust.
Feu-ho no només per vosaltres, també per tot el que viu dins vostre! Jo no em sento sola, estic plena de vida, literalment.
Imagineu l’interior del vostre cos, les  cèl·lules, els òrgans, els músculs, els ossos… i parleu amb ells. Estan vius i depenen de vosaltres, incondicionals tractant d’equilibrar els nostres desajustos.
Us recomano que us hi comuniqueu, es sentiran millor i tindran més energia. Què passaria si a la teva família ningú us parlés ni pensés en vosaltres? Cada element del nostre cos forma part de nosaltres, amb consciència de pertànyer.
Sigueu conscients que hi son, que ens omplen, que estan pendents de nosaltres.

Jo de sempre els parlo. Com esteu? Ui, ho sento, avui he apurat massa!! Els imagino lluminosos, somrients, els estimo, els escolto. Què em diu aquest braç? Què sento que necessiten?
I us asseguro que viure sentint que tot el que faig repercuteix en tots ells em fa ser més conscient del què he de fer. Per mi és viure acompanyada i un valor de responsabilitat. Si no ho faig per mi, ho faig per ells, que també són jo.
A temporades se m’obliden i deuen estar molt tristos!!
A vegades he curat processos de malaltia comunicant-me amb ells. Sempre hi són!!
Ara m’agrada pensar menys i sentir més.

I em va bé.