25 Gener 2017

Per

Parir a casa

La Marta no s’havia plantejat mai un part a casa. Si no hagués estat per la seva cosina, que es va quedar embarassada abans que ella i va fer el part a casa, no li hauria passat pel cap. És una opció que es pot sentir en alguna ocasió però a Espanya la majoria dels comentaris que l’envolten són negatius: que si hi ha molts riscos, que si són de gent alternativa, que si són per a gent fora de sistema i radical, que i si passa alguna cosa?… Tot això no fa atractiva aquesta altra meravellosa forma de donar a llum, i de vegades cal que algú proper, una amiga o alguna persona de la família, ho hagi experimentat i ens ho comenti. Com va succeir en el cas de la Marta. Es va sentir encuriosida. La seva cosina estava contenta i feliç després del part. Contenta d’haver viscut l’experiència de parir i feliç perquè parlava com si hagués estat alguna cosa meravellosa. La va sentir forta, vital. No li van posar cap punt i semblava que la lactància rutllava sense problemes. No parlava de sofriment, sinó que tot el que desprenien els seus comentaris tenia a veure amb la força i el poder del seu cos i amb el seu bebè i l’amor. Uns comentaris molt allunyats dels que se senten normalment: que si és horrible, que per a què sentir-ho, millor amb anestèsia, que anem cap enrere en la història amb el part natural, que és molt dolorós…

Però ella en va voler saber més. Va preguntar, se’n va informar i va descobrir un camí diferent per a la seva maternitat. Un camí d’enfortir-se a dins per enfrontar el que hi ha a fora, de confiança en la vida; un camí que la va dur a portar el seu fill al món i que fos rebut pels seus pares amb tota consciència i amor, com a únics protagonistes, emparats per la sàvia perfecció de la naturalesa. El fet de veure la seva cosina li va donar confiança. Si la seva cosina com a dona igual que ella ho va fer, ella també podria aconseguir-ho.

A Espanya és una opció minoritària. Només un 0,17 % de parts tenen lloc a casa. Un de cada 600 (segons l’observatori mèdic del part a casa Educer l’any 2010, que ja en preveia un augment).

Lluny d’Anglaterra, on 1 de cada 35 parts són a casa, i d’Holanda, on entre el 30 % i el 40 % de dones pareixen a casa. És molt diferent també la cultura sobre el part a casa en altres països, que queda palesa en com el financen i el promouen. Està cobert per la Seguretat Social a França, Dinamarca, Austràlia, Àustria, França, Noruega, Holanda entre d’altres. I en uns altres països té cobertura parcial. També és curiós que sigui escollit per certa classe de dones, com ara famoses actrius, models, intel·lectuals i fins i tot princeses: Demi Habiti, Cindy Crawford, Pamela Anderson, Giselle Bundchen, Gwyneth Paltrow, Meryl Streep, Lisa Bonet, Bimba Bosé, Alannis Morissette, la princesa Marta Lluïsa de Noruega i moltes més.

Sens dubte, seguir la norma de la cultura en la qual estem immersos ens dóna seguretat, ens fa sentir-nos en un camí conegut. Apartar-nos-en en un fet tan sensible pot suposar un estrès també per a moltes dones, i si no troben suports deixaran de banda el seu instint i desig.

Perquè evidentment quan pensem en el gran fantasma, “i si passa alguna cosa a casa?”, és quan més influeix la forma en què viuen aquesta qüestió les persones de l’entorn.

Foto Ivette

I si passa alguna cosa?

El part és un esdeveniment fisiològic, natural i que poques vegades es desviarà de la normalitat. Així ho corrobora una diversitat d’estudis científics. La majoria de vegades que això passi es resoldran a casa, i sense complicacions, ja que hi ha professionals experimentats amb tot el material que cal per a l’atenció d’urgències. En altres casos caldrà el trasllat a un hospital perquè les resolguin. Només en ocasions molt i molt raríssimes hi pot haver un resultat tan advers que acabi en la mort del bebè o la mare. I si això passa a casa? Exactament igual que en un hospital. Però, encara que el risc mai no és zero, en realitat seguirà passant en escassíssimes ocasions, com ho demostren les estadístiques de part a casa i als hospitals.

Si ets en un hospital, com que és l’opció acceptada i normalitzada, si passa alguna cosa és acceptada per tothom. La culpa, que tots temem, no aguaita. “Es va fer tot el que es va poder”. A diferència del que passa a casa. Com que no és un lloc percebut com a tan segur ni acceptat en l’entorn, es pot creure que “en un hospital no hauria passat”. Però això mai no es podrà saber. I aquest pensament està molt lluny de la realitat (com veiem en totes les estadístiques) i és així a causa d’una gran desinformació. A més, el fet d’estar en un hospital comporta uns riscos més alts d’intervenció i de complicacions. L’anestèsia i els fàrmacs també poden augmentar els riscos i les complicacions en el part.

La dona que pareix a casa està agafant un cotxe per iniciar el seu camí, amb el cinturó cordat, amb la revisió passada. El dipòsit ple de gasolina. Pneumàtics nous. Tot a punt. I, a més, és summament responsable. S’informa bé del camí, tria per on anar, i escull algú que ja ha fet el camí, que sap bé què és el pot dificultar, que coneix molt bé els indicadors d’avís d’avaria del cotxe i és un expert en mecànica per a qualsevol avaria.

Gràcies al moment actual en què vivim i als avenços de la ciència, parir a casa comença a no ser viscut com una bogeria irresponsable. El coneixement racional, més masculí, que tots venerem com un déu, també està donant la raó ara a les dones i a la naturalesa. És una opció segura que la dona té dret de triar, tant com la d’anar a un hospital, sempre que sigui un embaràs normal, i acompanyat per professionals experimentats.

Sens dubte, actualment, hi ha evidències suficients com perquè les dones puguin fer aquest pas, decidir parir com vulgui cadascuna, sense tant estrès en sortir-se d’aquesta norma. I perquè puguin viure i preparar-se per a això sense preocupacions afegides, ni missatges gratuïts, del tipus “que valenta ets!”, “torneu al sistema, que t’equivoques!”.

Ens trobem en un moment històric en el qual sembla que la ciència és amiga de les dones i de la seva saviesa innata, de manera que només cal que cadascuna decideixi lliurement quina elecció vol prendre, ara amb tota la informació.

Des de fa uns anys, el moviment des del sistema cap al respecte en els parts, la introducció als hospitals públics del part natural, els plans de part, la sensibilització i la lluita des d’associacions de dones en institucions per augmentar el protagonisme de les dones en els parts, i la denúncia de l’alt intervencionisme, han donat a moltes dones l’oportunitat de conèixer una opció nova de portar els seus fills al món, sense ajudes farmacològiques. I també ha ajudat moltes altres a normalitzar el part natural i fins i tot a apropar-se a aquesta opció de part a casa que fa molts anys que les llevadores continuen fent.

L’obertura cap a altres països, el coneixement de la seva cultura, també hi està ajudant. És envejable que hi hagi països en els quals les dones estan informades i no hi ha subjectivitat per part dels professionals. Informen, donen opcions i cada dona tria el que sent i el que li cal assumint el que cada camí comporta, com ho fa amb altres decisions en la seva vida.

Jo vaig iniciar el meu acostament al part a casa abans de tot el boom del sistema pel part natural. Era aproximadament l’any 2000. Tot just es començava a parlar d’evidència científica. Pocs professionals treballaven des d’aquesta perspectiva. El maneig del part era actiu. I arribava al punt d’intervencionisme més alt. Monitors interns, episiotomies sistèmiques, aspiració del bebè i separació sistemàtica de mare i nadó… Poques dones donaven el pit i fins i tot era vist com una opció força rara i alternativa.

Sembla que hi va haver un moment en què la ciència ens va confondre i ens va fer pensar que les incubadores eren millor que els cossos de les mares per escalfar els nadons, que les llets artificials eren més segures i bones, que el dolor és evitable i innecessari en el part, i que podríem evitar el dolor i l’esforç que porta implícit com el porta implícit viure. El part, lluny de ser viscut com un acte d’amor sexual i que necessita trobada, contacte, intimitat i amor, era un esdeveniment d’alt risc i necessitava assistència d’alt nivell als hospitals.

Alguna cosa excepcional

Per a mi, sens dubte, hi ha alguna cosa que ho fa excepcional. A casa, parir és alguna cosa màgica que esdevé quotidiana, integrada en el dia a dia de la vida. Una dona pareix, i tot el ritme continua, el pare fa el dinar, la mare es fica al seu llit amb el seu nadó i tot continua a casa.

Un altre aspecte important és que el simple fet que el part i el naixement siguin a casa afavoreix que el procés, que és fisiològic, es mantingui en aquesta normalitat per més temps. Perquè si tries aquesta opció estàs creient en un esdeveniment normal i que no necessita atenció especialitzada.

Simplement el fet que la cultura cregui que per néixer cal assistència mèdica i que el part és de risc i no un esdeveniment normal ja genera una certa ansietat i angoixa que dificultarà el procés i afavorirà que es desviï de la normalitat.

El part com a procés íntim, sexual, és molt sensible a qualsevol factor extern. El fet d’ingressar en un hospital fa que un procés fisiològic es pugui desviar d’aquesta normalitat i es compliqui. El simple fet que aquesta societat l’hagi convertit ja en un esdeveniment mèdic i de risc l’ha fet patològic en si.

I la reflexió ens porta a preguntar-nos si realment volem un món en el qual tots portem etiquetes de risc, fins i tot en la normalitat dels processos de vida; risc de patir alguna cosa, que porta al fet que la vida sigui una successió d’etapes on sempre necessitem tractaments i ajudes farmacològiques, ajudes per traspassar-les, i això redueix la capacitat orgànica i psicològica de les persones d’afrontar les dificultats, generant cada vegada més dependència dels professionals i la medicina i perdent confiança en la nostra condició humana. Cada vegada que es redueixen més les formes no mèdiques de resoldre dificultats s’estan oblidant coneixements de remeis naturals, i estem perdent la capacitat de valer-nos per nosaltres mateixes i sentir-nos capaces de superar els problemes. Així, la dona ha anat perdent la confiança en la seva capacitat innata i en el seu cos per fer front al part sense necessitat d’ajudes i fàrmacs.

Com va dir Illich, “la medicalització de la vida és una monstruositat nascuda del somni industrial desmesurat. La medicalització de la vida pot ser devastadora i omnipresent.”

Així és. La medicalització dels processos de vida ens ha portat a generar unes expectatives sobre la vida, la mort i la malaltia que estan molt per damunt de la realitat, a una pèrdua de confiança i a la dependència.

No és anar cap enrere?

No, és sens dubte anar cap a un altre lloc. Una nova era comença. Postmodernitat. Com opina l’antropòloga Robbie Davis Floyd, postmodernitat és tot allò que va precedir la modernitat i la va sobreviure, adaptant-se al nou context i circumstàncies. En realitat, només fa seixanta o setanta anys que es pareix als hospitals i que el part i el naixement s’han institucionalitzat.

El part a casa ara no és el part a casa d’abans. És una opció que ja existia sí, i que està sobrevivint a aquesta modernitat, però on ara s’acomoden les necessitats afectives, psicològiques i espirituals de dones i infants amb el coneixement que ens porta la nova tecnologia, i es posa al servei i en benefici de les dones i els nadons. Un lloc on la ciència està al servei de la naturalesa, i no envaint-la ni substituint-la. Un lloc on es treballa en equip, hi ha respecte entre els professionals i suport, i es respecta cada opció triada lliurement sense judicis i amb amor. Un lloc on naturalesa i ciència conviuen i s’acompanyen de la mà, sense rivalitzar. Un lloc on connectem i som conscients de la fragilitat del nounat i d’una dona parint. De la cura tan sensible i amorosa que precisen els nadons que arriben a aquest món i les seves mares que amb tant amor i coratge els porten al món. Un lloc en el qual tornem a connectar amb l’important, l’essencial, el viu. Un lloc on es fa una atenció professional més participativa, on les opinions i desitjos de les dones són tinguts en compte i respectats. L’entrada en aquesta postmodernitat suposarà un canvi cultural, que com tots els canvis serà difícil, perquè suposa abandonar el que és conegut per embarcar-se en una nova aventura en la qual es perdrà poder, control, i en la qual caldrà aprendre habilitats i actituds diferents de les que estem acostumats. Encara que estiguem enfront de possibilitats noves, la pèrdua d’antics referents pot generar-nos temor i angoixa i dificultar-nos la percepció del camí que cal seguir.

 

Sens dubte, les paraules de dones i homes que van triar aquesta opció poden ajudar-nos a percebre aquest altre lloc cap al qual caminar.

Foto Blai

“Una experiència de confiança en la vida. Un viatge al realment desconegut. Després d’una nit d’aprenentatge i aventura, el Teo ens va visitar per quedar-se a les 7:32, hora de la posta del sol.” Txetxu

“Que el Teo nasqués a casa ha estat l’opció més respectuosa, amb mi mateixa, amb el meu nadó, i un espai de retrobament amb la meva parella. Tota una oportunitat per créixer en la vida.” Ivette

“Casa meva era el lloc en què em sentia més segura. Vaig voler prendre el control de tot allò que era a les meves mans. Vaig intentar cuidar-me a mi i el meu bebè al meu ventre, vaig buscar un professional que m’acompanyés i en el qual pogués confiar. Tenia la certesa que seria allà amb mi igual que en l’embaràs, i el part. Ho vaig preparar tot tal com jo ho desitjava per a aquest dia. La resta, el que controlar, ho vaig lliurar a la vida.” Marta

“Mai de la vida el dolor m’havia omplert així de felicitat. Si torno bressolar un altre bebè al meu ventre, buscaré novament la felicitat en aquest dolor salvatge que em va regalar la vida.” Mireia

“Parir a casa era per a mi fer-ho al lloc més pràctic i segur, sense haver de moure’m de casa durant tot el procés. Em va permetre parir confiada en el meu cos, tranquil·la i feliç, i acompanyada per persones estimades, que em van ajudar a poder viure aquest trànsit tan poderós i traspassar-lo.” Neus

“Jo vaig parir la meva filla a casa i ha estat l’experiència més meravellosa i única que he sentit mai! Que ser mare hagi estat d’aquesta manera tan amorosa i intensa, suau i salvatge alhora, amunt i avall, de genolls, a la gatzoneta, a la banyera, rient, acompanyada per la meva parella, que em sostenia i m’agafava la mà per fer el camí junts, respectada per qui va ser aquí, envoltada de flors… a casa… m’ha permès gaudir amb tota la meva ànima d’aquest dia i tots els que l’han seguit, estimar i sentir-me estimada, viure aquest núvol en la qual estic i sentir-me la dona més afortunada del món”. Leire

“Recordar el naixement dels meus fills a casa és embolcallar-me d’emocions, la intensitat del prepart i part amb els seus esforços alegries, les seves pors i incerteses, màgia, força. Però sobretot m’embolcalla l’emoció d’amor i confiança en la vida. I em fa recordar com és de meravellosa la vida, i sentir-me’n ple.” Xavi

Article aparegut al núm. 66 de la revista Viure en família