23 Novembre 2020

Per Iago Robles

Desmedicalització en psiquiatria

El camp de la salut mental és un camp molt complex i plegat de contradiccions. En cap altra especialitat de la medicina dos professionals poden diferir tant en la visió del que li passa a una persona com dintre la psiquiatria. Els límits de la normalitat son difusos i canviants i per tots els costats la psiquiatria es troba amb d’altres sabers aparentment tan dispars com ara la filosofia, l’ètica, la sociologia, l’antropologia, la psicologia, la biologia…

A aquesta complexitat se li afegeix una d’històrica: estem vivint una època de canvis estructurals que estan afectant a totes les esferes de la societat (política, educació, salut…). Les formes de relació entre les persones tornen a reestructurar-se per continuar en el seu camí cap a una major horitzontalització i cap a nivells més alts de justícia i solidaritat. Així, els sistemes més jeràrquics (piramidals), amb més desequilibri en les relacions de poder, es transformen inevitablement.

Tot plegat, en el terreny de la salut mental, està venint de la mà de:

1. Un canvi de narratives i mirades al respecte del què és el patiment psíquic com a part de la diversitat humana (moviments de supervivents de la psiquiatria, moviments d’escoltadors de veus-Intervoice…) i també de la seva relació directa i indirecta amb els tipus de relació social i amb els nivells d’injustícia i desigualtat socials.

2. Un canvi de legislacions que porten anys en procés d’implantació (Convenció dels Drets Humans en Persones amb Discapacitat de 2006).

Aquesta legislació suposa un canvi radical a l’hora d’entendre la relació amb les persones diagnosticades d’algun tipus de problema mental. S’equilibren les desigualtats de poder. Els professionals ja no tenen dret a decidir sobre la vida de cap persona, tingui el diagnòstic que tingui. Això està influint directament sobre la pressió directa o indirecta per prendre medicacions en contra de la voluntat pròpia i la realització de qualsevol mesura  involuntària, com els internaments en unitats d’hospitalització.

3. Un canvi de mirada al respecte dels tractaments que s’han fet servir en els últims 50 anys dins el paradigma biomèdic. Els psicofàrmacs deixen de ser l’eix fonamental del tractament. Es descobreixen tots els problemes associats al seu ús cronificat i es dóna llum, cada cop de forma més nítida, a les perversions de la indústria farmacèutica i a la col·lusió, més o menys conscient però sempre responsable, de les persones i les estructures de salut que els prescriuen indiscriminadament.

És en aquest context, que s’entrellaça amb el meu context personal i la meva trajectòria professional, que sorgeix com a una necessitat la creació d’alternatives d’acompanyaments més respectuosos, menys invasius, més centrats en la persona, en el seu context interpersonal i en les seves circumstàncies socials. Més centrats en l’afecte i el vincle, el tracte i la comprensió, que en la intervenció i els tractaments.