29 Gener 2021

Per Jordi Vinadé

i d'il·lusió. Emocions en temps de pandèmia

Però esperança i incertesa són dues males companyes de viatge, fent que una i l’altra no trobin manera de donar-se la mà…

Avui he sentit per primer cop una qüestió que m’ha fet reflexionar,  l’acrònim anglosaxó BANI (com evolució d’un anterior, VUCA) que intenta descriure com és la situació que estem vivint. BANI fa referència a Brittle (trencadís), Anxious (ansiós), Non-linear (no lineal) i Inepse (incomprensible). És a dir, que estem en un moment fràgil, que genera por, on impera la incertesa i la incomprensió.

Aquesta és la realitat en què ens trobem i segurament molts i moltes ens hi podem veure emmirallats. Tot plegat, dibuixa un futur immediat que sembla estar tenyit de tots aquests adjectius… i no podem negar les emocions directament vinculades a aquest conjunt de lletres, BANI, que ens fan sentir preocupació, tristesa, confusió, ràbia…,.

Ara bé, podríem buscar un acrònim que el contraposi i ens ajudi a veure més enllà. Intentem construir-ne un: IAA.

I d’il·lusió o engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa

A d’apreciació o acció d’apreciar

A d’adaptabilitat (qualitat d’adaptable)

Podem ordenar-les com més ens agradi per fer-lo a mida! Sigui com sigui, aquestes són aptituds que “portem de sèrie”, així que no ha de ser complicat fer-les protagonistes del nostre dia a dia.

Comencem per la IL·LUSIÓ. La nostra capacitat de construir-la és un dels nostres motors “bàsics”. No cal situar-nos en il·lusions fora de mida però tampoc quedar-nos en il·lusions excessivament adaptatives, entre l’ambició i la resignació, hi ha d’haver un terme mig. També cal saber-les reformular perquè no siguin rígides i frustrants.

La IL·LUSIÓ i estar il·lusionat forma part de nosaltres des de la nostra infància. Tot i que molts cops podem pensar que ha quedat adormida, o ja no ens en queda ni gota, la capacitat per buscar noves il·lusions la continuem tenint. La reflexió que podem generar, retornant a la infantesa, ens permetrà valorar com hem “funcionat” amb les nostres il·lusions durant tot aquest temps de creixement, i si és el cas, aprofitar per redimensionar-les.

Aquesta reflexió és necessària en el moment en el qual ens trobem. Els canvis i les crisis han incrementat la seva velocitat. És interessant aturar-nos a repensar les il·lusions, hem de buscar il·lusions properes i disponibles a cadascuna de les nostres diferents realitats. Però sobretot, que siguin nostres, de collita pròpia. Potser, hem de dir prou a les il·lusions prefabricades i impersonals que s’han anat escolant en les nostres vides. Intentant no caure en el tòpic de receptar “tenir il·lusions per les petites coses” sí que és convenient repensar a quantes coses no els hi hem donat i focalitzat l’atenció suficient i que sí que en mereixien.

La il·lusió la podem començar a generar pensant en què o com podem sentir la satisfacció i l’alegria, pensem en alguna experiència concreta i que sentim a l’abast. En poden ser més d’una! Posem-nos-hi! Fem una llista de coses que creiem que poden ser gratificants, posem-hi il·lusió per aconseguir realitzar-les.

Seguim amb un altre terme, l’APRECIACIÓ, forma part de la construcció d’il·lusions, sent una de les grans claus!

La mirada apreciativa és un canvi en la manera com observem la realitat: mirar amb bons ulls. Aquí tampoc estem plantejant res d’impossible, encara que sí que requereix posar-hi actitud. Per començar hem de situar-nos en la nostra casella de l’honestedat, repetim.. la nostra!

Des d’aquest lloc hem de fer una sincera valoració “apreciativa” de tot el que ara ens acompanya a les nostres vides. Sense confondre el que ens acompanya amb el que tenim, ja que és un parany que ens pot apuntar cap a la frustració, portant-nos ràpidament a pensar en el que podem perdre i en conseqüència viure amb por, començar a retenir i incrementar l’angoixa.

La mirada apreciativa ens exigeix generositat, ja que es tracta de donar valor emocional a les coses.

I per últim, l’ADAPTABILITAT, una altra característica intrínseca en la nostra biologia. No la subestimem i posem-la en un lloc valuós. L’adaptabilitat és una capacitat que apel·la als límits de la pròpia tolerància, posant a prova la nostra rigidesa que sovint ens dificulta ampliar els relats propis, els que ens expliquem per entendre les coses. Provem de construir relats nous i més confortables. Incorporant noves idees o situacions en què ens trobem, buscant el seu aspecte positiu i no només el que hi falta.

Deixem-nos sorprendre! Posem-ho en pràctica, que no quedi en idees o paraules al vent, … No ens fa bé quedar-nos atrapats en el pensament “en bucle” que la situació pandèmica només generarà escenaris pitjors als quals teníem fins ara … Fem el pas de crear un relat reformulat: aquesta realitat també està provocant noves oportunitats de repensar les coses que veritablement són importants.