29 Juny 2020

Per Alexis Minnengheer

Què és la osteopatia estructural?

Em defineixo com osteòpata estructural. El concepte estructural de la osteopatia va ser sistematitzat per Jean-François Terramorsi en 2013¹.

Per a moltes i molts, i fins i tot entre les i els osteòpates, l’estructural és quan una articulació fa un craqueig, però aquesta idea generalitzada és falsa. En osteopatia existeixen dos tipus d’abordatge, el funcional i l’estructural, que es defineixen a partir del principi fonamental de la disciplina qui afirma que “l’estructura genera la funció”, i que una estructura en bon estat assegura una funció correcta. Sobre aquesta base, és convenient preguntar-se si un tractament osteopàtic apunta a l’estructura o bé a la funció…

Quan un tractament osteopàtic es basa en tècniques d’estirament, massatge, mobilització, manipulació, inducció miofascial i crani sacral, que busquen un augment d’amplitud de moviment, parlem de teràpia funcional ja que el moviment és funció de l’estructura corporal. Quant al concepte estructural de la osteopatia, aquest cerca exclusivament modificar l’estat del teixit connectiu.

La osteopatia estructural cobreix totes les patologies en relació amb la pèrdua de flexibilitat i elasticitat del teixit connectiu. També denominat matriu extracelul·lar, aquest teixit garanteix la dinàmica de tots els nostres òrgans: canvi de forma, adaptació a les tensions mecàniques, dóna suport per al sistema circulatori arteriovenós i limfàtic, el sistema nerviós i immunitari. Com el seu nom indica, connecta i uneix a totes les estructures del cos.

El teixit connectiu és present a tot arreu: músculs, tendons, lligaments, cartílags i també peritoneu, pleura, membranes intracranials, etc. La pèrdua de les seves qualitats dinàmiques implica disfuncions i molt sovint dolor. El concepte estructural de la osteopatia té com a objectiu restablir les qualitats de flexibilitat i elasticitat del teixit connectiu, i així permetre un funcionament correcte dels diferents sistemes.

Per a modificar l’estat d’aquest teixit, actuo mitjançant manipulacions directes i pressions localitzades amb efecte reflex. Sense posada en tensió prèvia i respectant les qualitats del teixit, la manipulació estructural directa permet generar un reflex neurovascular dins del teixit, la qual cosa millora la microcirculación local, elimina els punts fixos i ho allibera. Tracto d’aquesta manera tant el sistema locomotor, com a visceral i cranial. Aquestes tècniques són eficaces per a nombroses patologies agudes o cròniques que afecten els membres, el raquis, el sistema digestiu, el sistema urogenital, les cefalees, les otitis, etc.

 

¿Qué es el craqueig?

“No et petis els dits, que tindràs artrosis”. Totes i tots hem escoltat un dia algú dir això…. El craqueig no ve dels ossos ni els cartílags, aquest soroll no el genera el frec de les superfícies articulars les unes sobre les altres. En realitat, aquest espetec és una bombolla de gas que fa el soroll dins del liquido sinovial de les teves articulacions.

De fet, quan es comprimeix o es descomprimeix una articulació sinovial, unes minúscules bombolles de nitrogen s’agrupen per a formar una més gran que explota. És un fenomen hidrodinàmic que es diu cavitació, i aquest gas trigarà uns minuts per a tornar a formar-se dins del líquid sinovial, amb la qual cosa no és gens nociu. Al contrari, quan escoltem un espetec en descomprimir de manera breu i ràpida una articulació mitjançant la manipulació, aquest ens indica que el teixit connectiu local ha recuperat les seves qualitats elàstiques ja que permet el fenomen de cavitació. Dit d’una altra manera, una articulació que no “craqueja” és una articulació rígida que segueix en lesió!

 

El meu osteòpata estructural em recol·locarà la meva vèrtebra desplaçada?

El llenguatge comú a vegades enganya sobre la realitat de les coses. Cap terapeuta pot recol·locar les teves vèrtebres per la bona raó que no estan desplaçades. En cas que una de les teves vèrtebres es quedés fora del seu lloc, no acudiries al teu osteòpata sinó a urgències on un traumatòleg reduiria la fractura o luxació.

No és el cas d’un/una osteòpata o qualsevol terapeuta manual. En el que ens concerneix, al llarg del temps, el teixit connectiu de l’articulació ha perdut les seves qualitats elàstiques, a causa de la falta d’un ús correcte diari. Aquesta zona infrautilitzada, com és el cas per exemple de la columna lumbar en romandre hores assegut/a , obliga el cos a adaptar la seva organització per a satisfer la realització d’un gest, encara que es faci més o menys bé. Durant qualsevol gest, no necessàriament mal fet, la fisiologia no pot satisfer la demanda. L’articulació que hauria d’ajudar a realitzar el moviment no està disponible, està bloquejada, el gest es fa però no respectant a la fisiologia. L’articulació força els elements articulars com la càpsula, els lligaments i els elements a distància com a músculs, fàscia, pell. Aquesta tensió estira el teixit connectiu en lesió la qual cosa genera dolor. Per descomptat, un gest violent i inoportú pot provocar aquest dolor, però a vegades un gest inofensiu és suficient per a sol·licitar la zona bloquejada ja que és l’única que permet que el moviment es realitzi correctament: “Em vaig ajupir per a fer el llit i m’he quedat bloquejat/a des de llavors!”.

En realitat, ja tenies una regió de la teva esquena infrautilitzada, en mal estat, la zona que anomenem “en lesió”, en el nostre argot osteopàtic. Quan vas intentar realitzar un gest innocu – ajupir-se per a fer el llit – vas arribar a usar articulacions i músculs diferents dels que haurien de permetre aquest moviment, i vas forçar el teixit connectiu per a trobar una solució per a doblegar-te: t’has “desplaçat una vèrtebra”. Com més anodí és el gest desencadenant del dolor, més bloquejat/a estaves abans! Pots viure amb aquesta mena de bloqueig durant anys sense sofrir-lo. Mentre trobis una manera de superar l’obstacle, mentre les articulacions perifèriques trobin una manera d’adaptar-se, no et quedaràs bloquejat/a. I després un dia, amb baixa forma, una mica cansat/a, menys en alerta, li demanes el mateix gest al teu cos, que desgraciadament aquesta vegada no té una altra solució que venir a sol·licitar la zona que ha estat bloquejada durant setmanes o anys.

 

¿Puedo hacer deporte después de una sesión de osteopatía estructural?

La osteopatía estructural tiene por objetivo recuperar las capacidades de troficidad (nutrición y crecimiento) y elasticidad de tu tejido conectivo, sea cual sea la región corporal tratada y tu edad. Una vez la sesión terminada, tendrás que mantener las capacidades de deformabilidad y elasticidad recuperadas, y no hay nada mejor que la fisiología, es decir la vida diaria, para cuidar el tejido conectivo. El osteópata estructural elimina la lesión osteopática y eres tú quien debe mantener el estado de funcionamiento de tu cuerpo.

Si eres un/a deportista regular, correr 15 o 20km al día es tu fisiología. Al contrario, si eres una persona sedentaria, correr 15km representa una proeza y no tu fisiología. Volver a encontrar tu ritmo de funcionamiento habitual tan pronto como sea posible es la mejor manera de cuidar la calidad de tu tejido conectivo, y explotar del todo tu potencial para no tener que volver a tu osteópata demasiado pronto. Por lo tanto, no hay razones por tener que respectar un período de inactividad física después de una sesión de osteopatía estructural.

Sin embargo, te puede resultar difícil volver a una actividad interrumpida por un bloqueo articular y una lesión tisular, aún más cuando dicha actividad fue la responsable de la aparición de la lesión. En este caso, parece que la actividad no haya sido suficiente para mantener el buen estado de tu estructura. Ahí, dos consideraciones se hacen evidentes: por un lado, tendrás que retomar tu actividad poco a poco hasta volver a llegar a tu pleno rendimiento, por otro lado, deberías integrar en tu régimen físico ejercicios o hábitos que mejorarán el mantenimiento diario de tu organismo. Esta es la razón por la que es posible que te invite a consultar otros especialistas como dietista, fisioterapeuta, entrenador/a personal, etc. con el objetivo de ayudarte a mantener tu organismo de manera más eficiente.

 

Hauria d’acudir al meu osteòpata estructural a manera de prevenció?

La osteopatia estructural només actua per a reparar àrees en lesió que han perdut les seves capacitats elàstiques de deformabilitat, i no pretén mantenir-te en forma multiplicant el nombre de visites.

No hi ha res que justifiqui sessions de osteopatiaestructural predeterminades i de manera regular, en canvi saber detectar en tu els signes d’una falta de funcionament òptim, un dolor residual que persisteix, la impossibilitat de fer tal o tal altre gest, un trastorn del trànsit intestinal que s’assenteixi a poc a poc, són tants signes cridaners que et permetran evitar arribar a situacions d’urgència. És rar que el cos s’avariï de manera sobtada, excepte en el cas d’esdeveniments aguts o traumàtics. No obstant això, el nostre organisme no deixa d’enviar senyals més o menys perceptibles sobre la seva capacitat per a bregar amb el dia a dia. Unes flatulències de tant en tant no són comparables amb una aerofagia funcional diària, una molèstia en ajupir-se és diferent d’un dolor residual cada tard-nit al final de la jornada laboral, un mal de cap puntual després d’una nit de festa té poc a veure amb unes cefalees regulars, etc.

Aprengui a escoltar els senyals que t’envia el teu cos i avalua les condicions en les quals es produeixen les molèsties.

En cas de dificultat per a mantenir la teva fisiologia en el dia a dia, una visita de control pot resultar necessària per a evitar crisis agudes de lumbàlgia i torticolis, o qualsevol impotència funcional, que després semblen espontànies i inexplicables. En osteopatia estructural, el costum d’escoltar els senyals precursors de les patologies funcionals representa la millor manera d’actuar en prevenció.

 

1    Ostéopathie structurelle, lésion structurée – concepts structurants, Jean-François Terramorsi, Éditions Éoliennes & Gépro, 2013

2    http://barcelonaformaciosteopatica.com